Cultura

Crítica

cinema

Mestre del clarobscur

Pedro Costa va rodar fa vint-i-cinc anys Casa de Lava a Cap Verd, d’on va tornar amb regals i cartes destinats a persones de l’excolònia portuguesa residents a Fontainhas, barri de Lisboa ple de paries i marginals on el cineasta va rodar poc després Na quarto da Vanda, en què la seva protagonista monologa i conversa fumant crac mentre enderroquen l’edifici on viu i es construeixen pisos de protecció oficial que maquillen l’abandó de la gent del lloc. Allà, entre d’altres provinents de Cap Verd, hi va conèixer Ventura, paleta jubilat que rememora la seva vida a Juventude em Marcha i transita com un fantasma a Cavalho dinheiro, on ja apareix Vitalina Varela, la protagonista del film més recent de Pedro Costa (Lisboa, 1959), que ara s’estrena a l’Estat espanyol després d’haver rebut l’any passat el Lleopard d’or al festival de Locarno.

Costa va conèixer Vitalina Varela a Fontainhas fa uns set anys. No feia gaire que hi havia arribat. Havia esperat més de trenta anys que el seu marit, amb el qual s’hi havia casat de jove per poders, li enviés un bitllet d’avió per reunir-s’hi a Lisboa. Mai no ho va fer. Només va visitar-la dues vegades a Cap Verd i de cada una va néixer un fill. Mort el marit, la dona va sentir-se alliberada (no havia d’esperar-lo més) i va instal·lar-se a la casa del difunt. Sense prodigar-se en la paraula, en la mesura que el cinema de Costa sembla anar cap al silenci, Vitalina Varela explica la seva vida (i s’hi reconstrueixen moments) en el film que du el seu nom i en el qual també hi apareix Ventura.

Pedro Costa , per tant, continua fent atenció a persones invisibles socialment i cinematogràficament: mai per recrear-se en la misèria, sinó per mostrar la seva dignitat. El seu cinema, doncs, té un noble caràcter testimonial, però el document pren la volada d’un poema a través de la teatralitat i, sobretot, la radicalitat cinematogràfica.

Amb precisió en els enquadraments, amb un gran sentit cromàtic sense caure en l’esteticisme, crea bellesa amb les runes, els verdets, els oxidats, l’uralita, els carrerons llòbrecs i les clavegueres. També amb les flors seques i les espelmes. I amb els rostres dels que filma, com ara aquesta Vitalina de forta presència, en clarobscur. “L’obscuritat s’ha d’enfosquir per veure-hi més”, afirma Pedro Costa. I ho demostra.

Vitalina Varela
Director: Pedro Costa
Portugal, 2019


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Nou cop a la cultura

BARCELONA
Museus

Els oasis culturals

barcelona
Netflix

‘Menéndez’, duc el dimoni dins meu

Barcelona
Arts escèniques

De l’escena a la petita pantalla

BARCELONA

Últimes funcions i concerts abans del tancament

girona
L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital
Música

L’Auditori de Barcelona ja opta per la via digital

Joan Miquel Oliver
MÚSIC

“La llibertat, avui dia, està molt infravalorada”

BARCELONA
Mirador

Sola amb la veu de Tilda Swinton

QUERALT RIERA
Dramaturga i directora

“A Catalunya, ens emmirallem en una pobresa congènita”

BARCELONA