Política

PLAÇA DE CAN BECH. PALAFRUGELL

23 d'octubre

“Discutir la jugada, i prou”

Quan un veu gent jugant
a la petanca, no deixa
de tenir la sensació que
el temps s'ha aturat allà

Quan veus un grup de gent jugant a la petanca, en un dia assolellat de tardor, no deixes de tenir la sensació que el temps s'ha aturat en aquell indret. Que fins i tot transcorre amb la mateixa carència amb què avancen les boles de la petanca: rodant i rodant sense un traçat definit, perquè cada partida és diferent i s'és una mica esclau de la gravetat, la inèrcia i la fricció, per allò de buscar-hi una explicació.

Assegut en un banc a la plaça veient com juguen a la petanca, i tafanejant les converses del grup d'amics, un també s'adona que en aquella plaça no hi ha més argument que el joc i, això, ara mateix, i en aquest convuls moment històric ple de debats encesos, s'agraeix, la veritat. Per dir-ho planerament: mentre una suau, fresca i seca tramuntana entra per la plaça, un té la sensació que el món podria ben bé caure a trossos –potser ja ho està fent, tot s'ha de dir–, però que a la plaça de Can Bech, a Palafrugell, només hi ha un argument de conversa, una idea, una fita: la petanca. I prou. I, com dic, s'agraeix, perquè no deixa de ser com un mantra, aquest joc. Podries estar hores mirant com les boles surten projectades de la mà; ara una fa lloc, una altra s'acosta i és apartada..., mentre sona un deliciós sorollet metàl·lic quan les boles piquen: la del picador, de 680 grams, amb la de l'apuntador, que en fa uns 720. Si els escoltes parlar, no deixes de tenir la sensació que la petanca és gairebé una ciència.

I llavors és quan un es pregunta on queda el procés cap a la terra promesa que comporta tot allò de la recerca d'un nou estat. Doncs a la sorra de la partida de petanca, ben segur que no. Senzillament, sembla que tot això no existeix, a l'illa de la petanca de Palafrugell, si més no durant el joc. I la veritat és que aquesta no era la imatge que un pobre neòfit d'aquest joc s'esperava; més aviat un es pensava que entre tirada i tirada, o entre partida i partida, hi hauria temps per a debats acalorats i discussions enceses, mentre el picador, l'apuntador i el del mig feien la feina d'aquest equip de tres persones. I és que a la plaça de Can Bech, en ple cor de la Costa Brava, o al rovell de l'ou d'aquell invent de Pla que es coneix com l'Empordanet, es troben un grup d'amics que juguen a la petanca des de principis dels anys setanta del segle passat. La plaça era el jardí del casal Bech de Careda, ara convertit en seu de l'Ajuntament, on onegen la bandera espanyola, l'europea i la senyera. En un banc al costat del meu seia en Ramon Galard, de pares francesos que es van exiliar a Espanya. Va estar jugant a la petanca més de quaranta anys, fins que unes cataractes el van deixar a la banqueta. Però ell hi continua anant: “Va ser el doctor Bagué qui ens deia ara fa una pila d'anys que havíem de fer esport i ens recomanava la petanca. I mireu: encara dura.”

Els nois de Palafrugell són molt puntuals. Comencen a dos quarts d'onze del matí i poc després de les dotze del migdia ja han plegat. I cadascú cap a casa seva. Tots fa una pila d'anys que hi juguen. En Carles López ja en fa 16, però en Josep Colomer ja n'acumula uns 34. En Josep diu que és més fàcil jugar a la petanca que veure clar tot el procés: “És un tema molt complicat, ple de punts de vista. Jo vaig ser dels que van anar a la cadena humana.” Només diu això, quan li pregunto per la consulta, perquè després ja comença a parlar de la jugada que s'ha fet a la partida. De fet, és el que diu en Carles: “Aquí el que es fa és discutir la jugada!” I la jugada, com es veu, no és política, sinó esportiva, per dir-ho d'alguna manera. Si és que la petanca arriba a ser un esport, perquè pel que sembla és com una filosofia de vida.

En tot cas, i fent un paral·lelisme, si la gent que guia el procés sobiranista té la meitat de tenacitat que els jugadors de petanca, la terra promesa és a tocar. Perquè, de jugades impossibles, en vaig veure moltes. De precisió en el tir per veure com un escenari definit per les boles canviava, en van fer un recital. Tots els d'aquell dia anaven fer feina, en Josep Anglada, en Santi Díaz, en Jesús González, en Santi Cebrián... Tots, això sí, discutint la jugada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Capella demana al CGPJ que “rectifiqui” pel veto al llaç groc

Lleida

Cunillera justifica les decisions de Borrell

Brussel·les demanarà “aclariments tècnics” a Sánchez sobre els pressupostos, segons Moncloa

Brusel·les

Artadi ironitza sobre Borrell i li agraeix la feina que fa en internacionalitzar el procés

Vila-Seca

Tardà: “Junqueras traslladarà a Iglesias que no seurem a negociar si no s’insta la fiscalia a retirar els càrrecs”

Barcelona

Iglesias replica Rufián i diu que va ser Junqueras qui va demanar la reunió a la presó

Madrid

L’ambaixadora espanyola a Bèlgica es reunirà amb el ministre-president de Flandes per la polèmica del delegat

Brusel·les

Rosa Maria Perelló és investida presidenta de la Diputació de Lleida amb dures crítiques de l’oposició

Maragall diu a la BBC que fins que l’independentisme no superi el 50% no podrà demanar suport internacional