Cultura

CLÀUDIA RIUS

CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

Clàudia Rius (Capellades, 1994) és una de les firmes més joves del periodisme artístic. Té una mirada audaç d’un sector, el cultural, que carrega una motxilla de tòpics massa pesada

En un article recent, vostè deia això: “Em pregunto quantes persones han anat algun cop al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i han tingut la sensació que no entenien el que se’ls ensenyava. En el meu cas, la sensació de pèrdua ha sigut reiterada.” Tenim la capsa dels trons destapada.
Com a institucions públiques, els museus han d’arribar a tothom. El museu fracassa quan algú que hi entra pensa que no està a l’altura. Em rebel·la que facin sentir la gent ignorant. “No en sé prou, no soc prou llest...” A mi, que tinc una carrera universitària, m’hi han fet sentir. No es tracta de donar-ho tot mastegat, la solució no és rebaixar el nivell dels continguts. La clau és com es comuniquen, la manera com expliquem l’art. Sovint es fan servir paraules molt complicades per dir una cosa que és molt senzilla: amb el llenguatge es construeixen les principals barreres. Un museu té un problema quan no sap dialogar amb la gent.
Potser a una part del sector de l’art ja li interessa, aquest hermetisme i cripticisme?
Hi ha un cert elitisme en l’art quan es mou per les lògiques del diner. Puc arribar-ho a comprendre, però el que no es pot fer es potenciar encara més aquestes esferes restringides. Això és el que han de tenir clar els mediadors: que ells, per a qui treballen, és per al conjunt de la societat. L’art no té només importància per aquelles obres que passaran a la història, sinó per la seva incidència en la societat del moment. Els museus, més que quantificar les visites, haurien de mesurar-ne la qualitat, l’impacte en cada visitant. I aquí és on penso que s’ha de fer feina. S’han de trencar comportaments còmodes i endogàmics. L’art s’ha d’obrir i s’ha d’alliberar de discursos retrògrades.
Tenim bons museus?
Sí, i no només a Barcelona. Els catalans tenim una xarxa a tot el territori, ben repartida i potent, que no valorem prou. Què fa falta? Interconnectar-la. Sempre que parlem de cultura a Catalunya sembla que només sigui la literària. Els llibres ocupen un espectre mediàtic molt gran, i penso que desproporcionat perquè, de llibres bons, ja se’n publiquen, però tants com diuen... Els museus són l’activitat cultural amb més usuaris a Catalunya. Només superada pels videojocs! Es visiten més museus que no pas es va al teatre o a concerts. Els museus tenen una mala imatge pública que no s’ajusta a la realitat. I això també és culpa d’una comunicació fallida.
Un dels falsos mites és que els joves no fan cas dels museus.
Les últimes estadístiques indiquen que com més gran és la població menys visita els museus. I, en canvi, en el nostre imaginari associem museus a jubilats, que són la minoria. A més, el públic dels museus és paritari, hi van tant homes com dones. I hi ha una dada que em sembla significativa: com més nivell d’estudis té una mare, més visiten els museus els fills.
Què és la cultura del lliri a la mà?
És una cultura que mai va més enllà de la pura estètica i de l’“ai, que n’és, de bonic”. I no parlo només de l’alta cultura, també està passant en manifestacions que surten de baix. Ens pensem que la cultura és neutra i no ho és mai, té discursos i l’hem de pensar a cada moment. La cultura del lliri a la mà a la llarga fa mal, molt mal, perquè no formes les persones amb una visió complexa de les coses. Entre tots hem de veure que només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot. Sense una cultura forta, tindrem una societat adormida i el país no funcionarà. Que la culpa és dels polítics? Els polítics no cauen del cel, som nosaltres. Els hem de pressionar, i si no compleixen, no votar-los.
Sense deixar la cultura del lliri a la mà, vostè també diu: “Mercè Rodoreda ha fet molt mal a aquest país.”
Sí, ho dic de forma irònica. I la culpa no és seva, eh! Que n’és, de fàcil posar una frase seva a les xarxes socials totalment descontextualitzada i buidar-la de sentit. És el que et deia: ens fa creure que només és cultura allò suau i maco. I no, la cultura és punyent, et genera ràbia i et planteja dilemes, perquè és un reflex de l’ésser. Del que ens agrada i del que no.
I una última perla: “Volem Bad Gyal remenant el cul sota l’absis de Sant Climent de Taüll.” No correm el perill de banalitzar la cultura?
Segur que aproparia l’art a un públic que mai entraria a un museu. Per mi no és banalitzar-ho. Els museus s’han d’obrir al carrer. I, en tot cas, que un percentatge de la gent banalitzi l’art és un risc que s’ha de córrer, perquè hi haurà un altre percentatge que l’entendrà, el pensarà, li servirà d’espurna per seguir aprenent i gaudint. I amb aquestes petites sacsejades individuals avança tota la societat. Si tanquem l’art, tanquem la possibilitat que això passi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.